Vés al contingut

Manifest dels Vint-i-set

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El Manifest dels Vint-i-set fou una petició elevada el 1943 a Francisco Franco amb la signatura de disset procuradors durant la I Legislatura de les Corts Espanyoles (1943-1946), i d'altres deu persones de relleu en la vida nacional espanyola, sol·licitant neutralitat i restauració monàrquica.

Context històric

[modifica]

Tal com anava transcorrent la Segona Guerra Mundial hi havia la possibilitat que els contendents escollissin sòl peninsular per lliurar-hi la propera batalla. Davant aquesta possibilitat amplis sectors monàrquics consideraven que Franco no podria sostenir-se en el poder, i que fóra preferible que Joan de Borbó i Battenberg ocupés el tron amb el consens dels aliats, per no propiciar-ne la tornada del Front Popular.[1]

« (...) Va succeir, llavors, alguna cosa inesperada. Les Corts, creades al juliol de 1942 i inaugurades el març de 1943, havien de servir per a alguna cosa ben diferent de l'imaginat per Franco. En comptes de ser centre d'unió entorn de la figura del Caudillo, es va convertir en lloc d'oposició i gairebé de rebel·lia. Després de la citada carta de don Joan, vint-i-set procuradors en Corts, que eren partidaris de la restauració monàrquica, van presentar una demanda Franco demanant la tornada del fill d'Alfons XIII. »
— Ramón Garriga, La España de Franco[2]

Signataris

[modifica]

Segons el Document publicat per Laureà López Rodó els signataris eren:[3]

La reacció de Franco

[modifica]

Segons Ricardo de la Cierva la reacció del general Franco es va produir amb extrema cautela, valorant més les absències que les presències en la carta dels procuradors.

« (...) Només va cessar de manera fulminant en el Consell Nacional a la mitja dotzena de membres que eren, a més consellers nacionals; Fanjul, Gamero, Yanguas, Halcón, Valdecasas i Joaniquet. Ja havia avançat el retir de Galarza, la participació del qual en aquesta carta ja coneixia. Va mantenir sense vacil·lar a diversos signants en els seus llocs; el duc d'Alba com ambaixador a Londres, Antonio Goicoechea com a governador del Banc d'Espanya i al general Ponte com a capità general d'Andalusia. Redobla les seves aparicions en públic, de vegades davant d'algun dels signants i no va exercir represàlies de cap classe amb excepció de les destitucions purament polítiques indicades. »
Ricardo de la Cierva, Franco, la historia[4]

El 26 de juny de 1943 es reuní la Junta Política i acordà expulsar del Consell Nacional del Movimiento a tots els signants que tinguessin aquesta condició, acord pres amb alguns dies de retard, la qual cosa segons el parer de Luis Suárez Fernández denota vacil·lacions. Per a aquest autor el manifest dels Vint-i-set tractava de demostrar la independència de criteri de qui havien estat designats procuradors en Corts. En aquest aspecte beneficiaven al general Franco, que, estava interessat a presentar a les Corts Espanyoles com a òrgan legislatiu i lliure.[5]

Referències

[modifica]
  1. Luis Suárez Fernández, Franco, Ariel, 2005, pàg. 245-46.
  2. La España de Franco, (Vol. II) Ramón Garriga, Madrid, 1976 (pàg. 105-06) «Alfonso de Zayas».
  3. Laureà López Rodó, La larga marcha, pàgines 41-43
  4. Ricardo de la Cierva, Franco, la historia, Editorial Fénix, Madrid, 2000ISBN-84-88787-34-0 pág. 621-22.
  5. Luis Suárez Fernández Franco, pág. 247, Barcelona, Ariel, 2005. ISBN 84-344-6781-X